Fa estona que ploro. He purgat l'olor tant com he pogut, però continua aquí. Colpejant el meu cor a través dels meus narius. M'he embrutat les mans amb les coses més fastigoses que us pugueu imaginar. M'he alienat de manera alcohòlica de la realitat. M'he evadit pensant en la tristesa més profunda. Però l'olor continua aquí, perseguint-me, fent-me mal. He hagut de córrer muntanyes amunt, per una carretera tenebrosa i fosca. Els arbres que la voregen em saludaven al meu pas. No els volia mirar, tot em feia por. I el seu olor continuava envoltant-me en plena persecució.
He saltat les negres reixes del cementiri. He profanat el temple dels morts. He pensat que aquí tot seria neutre i planer. Però no. L'olor ha continuat al meu costat. Ja fa estona que he encès una foguera. El fred em feia tremolar, o la presència del perfum maliciós, no ho sé ben bé.
Les creus de fusta em serveixen per encendre el foc. La lluna em mira trista. Jo me la miro amb por, no sé si és ella, maleïda sigui, la que desprèn aquesta olor.
1 comentari:
Hi han olors que són difícils d'oblidar...
Publica un comentari a l'entrada