Escoltant una
trista melodia, el jove Tret somniava un món millor. Jeia al seu llit, apart d’una
família estroncada. No dormia, però els seus ulls eren el teatre on s’exiliava.
Lluny dels crits
que sentia, el seu imaginari creava un pas llunyà, a través d’un finestra
sempre estàtica. Una palmera, una platja borrosa, un cel ple de llum de
melancolia. L’acte era, dia rere dia, el mateix. Els personatges, sense variar.
Els moments, intemporals. Així va créixer el jove Tret, tot just abans de què
el següent esdeveniment succeís.
Remaven els
soldats amb força, seguien les ordres del gran capità, la veu del qual era un
tambor de gegantines dimensions. Colpejava un esclau, lligat de peus a una
paret de fusta. Tots a la vegada feien el mateix gest, tots a l’uníson plorant
pel seu futur. El més trist de la tristesa és conèixer-la i adonar-se que fins aleshores
havies estat feliç. El jove Tret havia conegut la felicitat, enganyat per uns
bons mims que, durant anys, l’havien protegit. Ara, quan aquells actors muts
havien desaparegut, tot havia quedat al descobert. Ampolles buides trencant-se.
Gots plens de sang. Olors fastigoses omplint els verges narius.
Ell seguia
remant, no sabia perquè ho feia, però era conscient que estava a una nau vora d’un
mar desconegut, lluny de tota aquella realitat que cada dia l’havia turmentat.
Per aquest motiu va quedar-se a les ordres d’aquell tirà impertinent, que no
els deixava descansar, que no els deia a on anaven. Ell era un esclau més, però
esborrant el seu passat, va convertir-se en el seu fill. Les relacions són tant
complicades que, si la memòria no ajuda, aviat un es perd i es confon de pares.
Així és com ell va abandonar aquella finestra, plena de somnis, i va entrar a
un nau, farcida de malsons, que va navegar fins la fi del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada