Se sentia molt soroll sota la teula
plena de llum i de tristor medieval,
l’aurora no lluïa el seu gris rostre
baixant dels pins darrere les mans salvatges.
La vida finia i ell no s’oblidava.
La foscor arribaria per cobrir-lo
de terra bruta el bes trencat de sanglots
i crits: no marxis, dona’m un últim alè.
Caixa o cendra, a qui no li agrada
reprendre i aprendre de la mort cansada
que espera la pròxima setmana rara?
Serà la malaltia o el llamp vermellenc
qui se l’endugui abans de què torni l’alba
o serà el terra qui aprofiti el bes nou?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada