Relat del botxí

Estimat Robert;

aquesta és la darrera carta que em deixen escriure. Tinc aquí davant meu un capellà i un soldat; els dos em revisen el que escric, però no penso tallar-me ni un pèl. M'he disposat relatar-te tot el que va passar. Si a ells els hi molesta ja s'hi posaran fulles; però ara que sé que la guillotina m'espera a la plaça del poble, no tinc perquè censurar cap ni una de les paraules que volen sortir de la meva llengua. Prou seca serà demà quan el cap caigui a terra i els aldeans xiulin i aplaudeixin el botxí que m'haurà executat.

Tot va succeir l'endemà d'aquell vespre en el que ens vam veure per última vegada. Després de dir-nos adéu, ella em va recollir amb el seu cotxe. Era un cotxe petit, el de sempre. El creia meu per tot el que havíem passat allà dins. El creia fantàstic perquè era el nostre coet de l'amor. Sempre ens donava aixopluc, sempre havia estat nostre, per plorar, per riure, per discutir, per trobar-nos animals salvatges, per pujar a muntanyes inabastables, per besar-nos i xuclar-nos la sang, per esgarrapar-nos, per odiar-nos i desitjar-nos el pitjor a les nostres vides, per mirar-nos als ulls i anhelar un futur junts. Era el nostre cotxe i un altre cop ho tornava a ser.

Només ens va caldre una parada a mig camí, recordo que vaig baixar a comprar a un basar pakistanès. Ella ja havia adquirit menjar japonès, però ens calia una ampolla de vi blanc fred i dues copes. Dos xupa-xups, també, si us plau. Sempre en comprava dos, un per prendre'l junts i l'altre per deixar-lo al cotxe. Tenia el cotxe ple de coses meves, una pinta, una forquilla, uns vaixells, una fulla, un mitjó, un clip de cabell en forma d'estrella... fins i tot la ràdio era meva, per molt que me la canviessin, sempre la tornava a posar al seu lloc.

Abans que el pakistanès pogués donar les gràcies ja havia arrancat, conduíem ràpid per l'autopista, però sense parar de parlar, sense parar de riure. Érem així, sobretot jo. M'havia de demanar tot sovint que callés. Tot i que quan estàvem enfadats no parlava, només la mirava, em quedava mirant-la fixament, descobrint què passava pel seu cap. Ella no podia evitar riure, no podia evitar sentir l'amor que li pujava per dins i... aleshores, altre cop tornàvem a ser els dos, només els dos. Perquè la nostra història va ser de dos. Dos contra el món, dos contra les circumstàncies, dos contra els seus amants, dos contra els fets i les traïcions, dos contra les mentides i la falta de confiança, dos contra els amics i amigues, dos contra la família, dos contra el temps i els segons que ens separaven.

Recordo quan estàvem a punt d'arribar que ella m'explicava com era el camí. Ho haig de reconèixer, em va fer mal. Em feia mal que ella ja hagués viscut alguna cosa semblant, la que fos; perquè el que ens passava a nosaltres sempre era diferent, sempre era únic, especial, diferent. I jo volia que sempre fos així. Però calia acceptar-ho i aviat ella m'ho va fer veure, tot pot ser diferent, per molt que ja s'hagi fet abans.

Encara no sé com vam poder pagar vestits, si les meves mans anaven tan de pressa que res les podia aturar. M'encantava quan em renyava, i ho feia. Un túnel, una porta, un accés a una habitació enorme i un vidre que serviria per ser dolents tota la nit. Gairebé se'ns fa malbé el sushi per culpa dels exercicis de l'amor. No hi havia forma de seure i menjar. Però per seure i cridar sí que n'hi havia. Cridar d'amor, de passió, de sentiment. Cridar endavant i endarrere, estirats, asseguts, deixant els llençols amb un gran toll i els cossos suats.

Calia aprofitar la nit, però quan durava la nit? Robert, el rellotge sempre estava a sobre nostre, sempre ens mirava, sempre ens atacava. Era el tic-tac més letal de tots els que he conegut mai. Ni tan sols la mort, amb la seva saga truca tantes vegades a la porta. Vam poder-lo oblidar, és cert. Vam oblidar-lo tant que ni recordo quantes vegades vam fer l'amor. Cansats i esgotats vam dormir plegats, nus; despullats de tot allò que ens arrossegava sempre fins al fons del pou. Érem al punt més alt, mai no ho havíem tingut tot tan a prop.

Ja saps que jo no dormo, com a molt dues hores. I aquella nit no va ser diferent. Veure-la dormir sobre meu va ser com mirar-me al mirall i veure el meu cor. Va ser com llegir altre cop el Petit príncep i tocar les estrelles, va ser tant tot plegat que la vaig despertar cos contra cos. Ungles sobre la pell. Llavis clavats al coll. I després altre cop el seu petit cos sobre el meu; dormint fins que la maleïda alarma ens va despertar. Aquell so ens despertava sempre de tots els somnis. Però cada cop tot deixava més el món oníric per venir al real. Amb la punta dels dits ho tocava. T'ho juro, Robert. Ho tenia a tocar. Tocava les estrelles i les acariciava. Sentia que ningú més al món tenia els braços tan llargs per poder-les tocar.

I de tornada la suau melodia de sempre, la que porta Cronos espantant qui ha de córrer. I aquest cop suava de nervis, no pas d'amor. M'omplia la cara de petites gotes fredes d'ansietat. Però somreia. Els meus llavis despertaven el gust de poder-ho canviar tot.

T'has sentit mai com Zeus? Has agafat mai el seu llamp i has alçat les espatlles? Jo sí. Tot era a punt de canviar. Calia tan poc... que el poc sempre ha sigut massa al món dels humans.

I ara que acabo la missiva et preguntaràs quin és el crim que he comès per guanyar-me que em tallin el cap demà. Victor Hugo ho tenia clar quan ho escrivia, jo no. Ni ho tinc ni ho tindré mai. Qui fa les coses amb el cor, per més que els altres pensin que s'equivoqui, només ho haurà fet amb el cor.