dimecres, 5 de maig de 2021

Relat de la perfídia

Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares

entre rialles de veïnes i tomaqueres

que no donen fruits ni

arbres sense arrels

perquè ningú les rega

i quan les reguen

les ofeguen fins

quedar-se tan seques

que de falses es creuen

bones per ser natura.

I són natura
com la roca dura que
pica dia a dia
sobre la perfídia
de la poncella florida
que no creix al jardí
de les fal·làcies
que m'han dit a mi
per veure'm odiar
com l'odi més dur,
el que parla d'amar
entre cossos mutilats
per dagues en el mur
de les nostres llengües
encarades i gastades.

Somia, entre els núvols
que vas tenir, apagada
quan tot funcionava
i només creies en dols
tristos i amargats
per l'enganyifa
dels crits que em dedicaves
firmats amb aquella ironia
tan teva que feia mal
més enllà del dia
que vas jurar lleialtat
creuant els dits
perquè m'odiaves.