Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares
entre rialles de veïnes i tomaqueres
que no donen fruits ni
arbres sense arrels
perquè ningú les rega
i quan les reguen
les ofeguen fins
quedar-se tan seques
que de falses es creuen
bones per ser natura.
I són natura
com la roca dura que
pica dia a dia
sobre la perfídia
de la poncella florida
que no creix al jardí
de les fal·làcies
que m'han dit a mi
per veure'm odiar
com l'odi més dur,
el que parla d'amar
entre cossos mutilats
per dagues en el mur
de les nostres llengües
encarades i gastades.
Somia, entre els núvols
que vas tenir, apagada
quan tot funcionava
i només creies en dols
tristos i amargats
per l'enganyifa
dels crits que em dedicaves
firmats amb aquella ironia
tan teva que feia mal
més enllà del dia
que vas jurar lleialtat
creuant els dits
perquè m'odiaves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada