dilluns, 17 de maig de 2021

Relat dels monstres

De petit pensava que els monstres tenien cara desfigurada, feien una olor que tirava d’esquenes i que, quan eren rere meu, se’m menjaven una mà o un peu. Tant era així que dormia sempre amb el cobrellit ben lligat. No fos que un peu sortís per un costat i un monstre nocturn se’l cruspís com si fos una galeta. Altres coses que també feia, sense sentit, però amb molta paüra, eren pujar les escales del garatge de cinc en cinc, notant un alè indescriptible perseguint-me pels narius des de darrere; o cridar ben fort -amb una espasa a la mà- quan m’estava sol a casa.
Han passat els anys, molts anys. Soc capaç de romandre sol en una cambra fosca? Segurament sí. Tot i que ho passo fatal. Però me n’adono que la foscor no és la causa de la por, són els monstres.
Monstres que no tenen tres ulls, ni halitosi letal; monstres que llueixen bona mirada i una veu suau al parlar. Monstres que tenen una llengua bífida i unes dents esmolades; monstres que demanen, supliquen i exigeixen que els donis tota la teva sang i tu -perdut i desorientat- els hi dones sense pensar. Monstres que et destrossen per dins, com els corcs amb la fusta, com els cucs amb la fruita. Monstres que demanen pas per poder-se quedar i, com idiotes -perquè sabem a què venen- els hi regalem les claus de la vida. Monstres que menteixen, monstres que se’n riuen de nosaltres, monstres que s’alimenten de la desgràcia dels altres. Monstres que se senten millor si es pixen a la cara d’algú. Monstres a qui no podem fer fora de les nostres vides, perquè saben fer-nos mal si intentem allunyar-los. Monstres tòxics, monstres que han existit sempre, però que fan tant mal que, quan els tens a dins, és molt difícil arrencar-los les grapes i fer-los fora fins mai més.
Adéu, monstres, la llum és en mi.