Relat de jacuzzis

Sembla que el sabó no neteja com hauria. Hauria de fer. Hauria d’haver. Ha de fer. En tot cas, no neteja. I per molt que fregui, queda tot brut.

Els experiments del Joan queden sempre per terra, ningú no els recull. Això sí, intenta per totes totes que el fregall raspi amb força i deixi l’escena del crim neta i polida. Fins i tot quan les incidències tenen a veure amb les seves aficions. Una d’elles, aquàtica.

Va ocórrer fa uns dies, entre bombolles de ginebra i fustes de cartró. Allà dalt, amb un escenari ple de gent. L’alcohol es va apoderar del moment i, quan tots volien escampar la boira ell va decidir aturar l’escena i posar el lector en coneixement del que passava. Un dinar, uns invitats, una taula, unes begudes. Hores i hores de conversa. Després l’amfitrió proposant el que no ha de proposar, un banyet en un jacuzzi que ha instal·lat a la terrassa. Tothom accepta tot i no haver portat banyador.

Els veïns es col·loquen en posició d’observadors.  Elles es treuen els vestits i es queden amb roba interior. Tot i que els homes insisteixen, no es despullen del tot. Ells sí. No tenen cap tipus de pudor.

Després les bombolles i el sabó converteixen aquella aigua clara i transparent en una paret opaca. A sota, les mans busquen els cossos. Els cossos busquen el contacte. El contacte sorgeix i tothom dissimula. El que passa a sota tots s’ho imaginen, però es neguen a acceptar-ho. Sempre hi ha qui no rasca. Però el sabó a vegades embruta, a vegades neteja. La consciència, però, no hi ha qui la pugui rentar.