Relat de pomeres

La seva casa no és molt gran, és cert. Ell ho sap, el seu espai vital és reduït, però mai no ha tingut grans pretensions. Ha acceptat sempre la seva condició i no ha volgut conèixer terres més llunyanes de les que habita. Entre d’altres coses perquè la seva residència manca de finestres, i de portes! Viu tancat, sense poder assaborir ni odiar res de l’exterior. A vegades sent sorolls, nota que tot es mou, no entén per què, però com no li afecta massa, continua fent la seva, sense moure’s, sense preocupar-se.

Un dia qualsevol, podria ser ahir, o demà; o tant se val quan, un neguit s’apodera del seu cos. Un estrany soroll prové de les parets internes de casa seva. Com si fos una piconadora que tira murs a poc a poc, escolta un remor que no s’atura mai.

Si bé no pot dir amb exactitud de què es tracta, sí que s’atreveix a formular pensaments negatius, que el porten a un estadi de temor total. Pres de pànic, tremola, sua; els nervis són ja dins seu. Quelcom desconegut està a punt d’arribar a l’interior de casa seva.

Així és, apareix un cuc, tot feliç, que ha aconseguit perforar la pell i la carn de la poma, on viu l’home del quan parlem, fins arribar al centre i topar-se cara a cara amb ell.

És en aquest instant quan tots dos se senten estranys. No esperaven, cap d’ells, que la història succeís així. Però després de la sorpresa, arriba la crispació. Discuteixen feroçment. Cuc i home debaten acaloradament. 

Guanya el cuc i l’home busca exili. No és un camí fàcil, però abandona casa seva amb el cap cot i el sentiment d’haver-ho perdut tot. L’home aprofita el forat que ha fet el cuc i surt a fora. Aleshores, se n’adona que el camp és ple de pomeres i de pomes. Que casa seva no és res. Se sent lliure, agafa aire i somriu. Un univers s’obre davant seu just en el moment que pren consciència de què no té casa.