La veu del yin
Sota dels arbres, quan la cridòria ja no és amb ells, se sent el silenci entrar per la finestra del cotxe. S’han escapat i la nit alguna cosa els hi ha robat. Torna-la a tapar, té fred; la nit és tan freda que no recorden com van començar aquell viatge entre petons robats. Per cada bes: una abraçada, hom sap que són més profundes les marques si no s’esquitlla la pell. Aviat s’acabaran les cerveses, però no liquidaran mai els besos allà, en algun hotel -a prop de l’autovia-. No és una presó, té vistes. I si no, en algun motel, a dalt de la muntanya, on la boira els embriagui. Serens o no, les vies són presons en les quals no es volen allotjar: Cada tren té un vagó, un vagó rere l’altre. Tot tren segueix les vies, mes ells no les seguiran. Creuen que el camí no té final, però sí parades on abraçar-se i esperar sense fer res més que veure els trens passar.
Junts es trobaran, a mig camí, no els caldrà baixar; o potser sí, perquè el tren a vegades els demana aturar-se. On? No ho saben. Ell no viatja sol, perquè hi ha algú altre amb qui ha quedat. Caldrà, doncs, que agafi el tren ben d’hora, molt d’hora; tan d’hora que la llum dins del túnel no sigui la del sol. A la dutxa l’aigua no és mai prou freda com per congelar un anhel d’abraçada.
La veu del yang
Surt de casa quan els ocells canten. No en canta cap, algú els ha matat. Mama, demana-li altre cop que torni a posar l’escenari al mig de la plaça. És massa fosc perquè puguin actuar els nostres actors. És massa trist perquè puguin cantar els nostres cantants. És massa dolorós perquè pugui seguir el seu camí. Va ser ahir, mentre tots dormien, que Llucifer va caure en la seva lluita. No tenia ales, no tenia esperances. Ningú no va saber que queia. Ningú no l’ha trobat a faltar. El desert és tan buit que res florirà en honor seu. Miquel riurà entre el silenci dels trets dels caçadors. Qui ha triat tan bella pena per un món sense pica-soques, corbs ni orenetes? Deixeu que brollin les fonts, allibereu els torrents per omplir els llacs, permeteu que tornin a florir els camps entre pastors i gent cantant. No ens deixeu abandonats a la sort d’un Déu que ens ha enganyat.
En estèreo
Cereals i llet per esmorzar, encara amb pijama i despentinat. La llet calenta, no massa per no cremar-se. Els cereals amb xocolata i la tassa amb nansa. Certs costums no cal perdre'ls, ni amb vint ni amb quaranta. Tot i que diuen que a certa edat és millor canviar-ho tot, començar de nou, sentir-se jove i escriure un nou guió. El buit del carrer és dins la casa. Només s’omple amb l’aigua topant amb el front; la dutxa desperta la sang, els músculs i la ment. Es fa difícil no pensar en res quan es pensa en tot. Warren Zevon entona una cançó i es vesteix tan sol com aquella veu. Texans, texans, texans. Cada dia uns texans. Samarretes fosques, com la vida, com la solitud, com la tristesa; no la seva, la de tots. Amb les vambes als peus i la motxilla a l’esquena, creua el carrer. No hi ha ningú. Ni tan sols el sol l’ha vingut a espavilar. Un lladre s’amaga rere una cantonada. Un rodamon es cobreix el cap per no veure tanta humiliació. Un cambrer aixeca la persiana i encén la cafetera. Un conductor d’autobusos obre les portes. Hi ha una petita cua esperant la jornada laboral: Alguns en una fàbrica, sona el timbre i comencen a treballar. D’altres en una obra, piquen la pala i s’esllomen. Això no és Fresno. No caurà la neu per evitar que engegui el cotxe. Abans d’entrar a l’inframon, un primer raig diürn. Allà al fons hi ha el mar. Ell s’hi allunya per navegar amb el seu vaixell de cartró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada