dilluns, 10 de juliol del 2017

Relat de la papallona

Sobre la tija de la rosa reposa la papallona estant. Mou les seves ales amb alegria, pensant que tot el que li queda de dia serà virtut de pol·len ensucrat. L’humit aire preveu una suau pluja, que no espanta l’insecte de vius colors. Per cada moviment de les seves ales, un pintor mor de delit al comprovar la naturalesa dels tons que dibuixa. Les seves dues antenes són negres com el fi perfil dels traços que ressegueixen les zones colorades.
Deu ser primavera, del cel clar i lluent al gris fosc i trist en qüestió de minuts. Alguns ocells se n’han adonat. Els arbres frondosos els serveixen de refugi, sota grans fulles que es converteixen en paraigües. Però ella, la papallona rosa, no sent ni el canvi de vent, ni la brisa, ni les primeres gotes que cauen amb força sobre les fulles dels arbustos que la rodegen.
Aleshores apareix ell, amb les seves ulleres de pasta, el seu vidre gruixut i les seves ganes de salvar el món. No li importa acabar amarat fins als genolls, la seva roba és lleugera i li agrada mullar-se de dalt a baix sota la pluja primaveral. Allarga el braç, col·loca el dit índex a prop de les sis fines potes d’aquell bellíssim animal i espera que ell pugi. Com si ho haguessin fet més de mil vegades, així succeeix, tot i ser el primer cop que es toquen. Es miren, se saluden, se senten.
Ràpidament ell se l’endú a refugi, dins d’una cova de pedra d’un antic pagès. Ella voleteja sense allunyar-se d’ell. Balla a la foscor deixant-lo embadalit. S’esvaeix la gana i la set, desapareixen els minuts i les hores, s’esfumen la pluja i la cova. Sembla que el sol els il·lumini només a ells dos, però quan prova d’acariciar-la, amb les seves maldestres mans li desfà les ales.