No li pot esquitxar
tant l’aigua com l’aire. És un miratge. Pura imaginació. Per tant, no la
deixarà al seu lloc. Bufa, intentant que fugi, però ella no té ales. No
marxarà. Restarà allà, quieta, estàtica. Escoltarà la música que ell posi. La
sentirà per les orelles, la gaudirà per dins. Fluiran les notes per tot el seu
cos, aconseguint que la seva pell sigui un paisatge escarpat, ple d’ensurts i d’irregularitats.
Els records
serviran per connectar-los. Ella no somriurà. O sí. Vés a saber. Només ell ens
ho podria dir. Aquella imatge de fa tant de temps, aquell moment viscut,
aquelles il·lusions compartides. Cap somriure queda a l’oblit quan s’ha viscut
cada instant amb intensitat.
Fa estona que ha
apagat el llum. La sala és fosca i tranquil·la. Només hi són ell i la seva
respiració profunda. Al fons, el mar. L’aire humit ple de salnitre entra sense
presses. Es tapa amb una manta, però no tanca la finestra. Allà al fons, on es
barreja l’aigua i l’aire, just a l’horitzó dels somnis perduts; ella s’alça i
el saluda. Sempre somrient. Com era d’esperar, les gotes són poca cosa al mar,
però mullen quan surten de l’aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada