Color fesol,
calor de dol. Abaixen les persianes. De granes van vestits. Invertits de
posició, intercanvien fluids. S’ha acabat. Tornaran a començar. Mentrestant, la
llum seguirà caient, entre raigs i meteorits. Allà al mig, ells dos, plorant,
rient, sols i en companyia. Sentint tantes coses que acaben per no sentir res.
Un silenci sepulcral. Un soroll estrepitós.
Segueixen sense
moure’s. No saben què fer. Es posarien a parlar, però aturarien aquest preciós
moment que viuen amb menyspreu. De nit, abandonen el dia. Són dues ànimes
perdudes, no saben a on anar. El cel està tancat. Ell, el més gran, no els ve a
rebre. Ni llum, ni túnel, ni hòsties, segueixen quiets. Vestits de patetisme i
amb les galtes plenes de llàgrimes amb rímel.
La música sona,
la gent abandona la sala. Tothom s’acomiada. És l’hora dels adéus. Però les
dues ànimes, havent perdut tota esperança, s’asseuen a les cadires de la sala
de vetlla. No fan res a la televisió, per sort, els hi han posat una màquina de
cafè. En faran un, després un altre. Acabaran sobreexcitats de tanta cafeïna. Pel
matí vindran a buscar-los, se suposa. En cas contrari, pensen, els pròxims viatjants
ja els diran què han de fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada