diumenge, 28 de març del 2021

Relat del traductor

La nit que el meu traductor no em va traduir ni una sola frase de la meva nova novel·la, vaig escriure cent paraules buscant quina era l’única que no es podia traduir. Esgotat, vaig agafar el ganivet, aquell que feia servir per tallar el cogombre quan cuinàvem amanida grega sense iogurt, però amb música i espardenyes, i vaig clavar-me’l al braç esquerre. 


Poca sang, vaig escoltar. No sé qui ho va dir, però algú m’acompanyava en la trista i solitària experiència que aquells minuts gaudia sense companyia. Endut per la ràbia del comentari, vaig cercar una forquilla, una d’aquelles que clavàvem a la carn arrebossada quan sopàvem amb patates fregides, amb o sense música, però amb molta cervesa i algun que altre programa avorrit per la televisió de pagament, aquella que els pobres no veien, però nosaltres sí, perquè robàvem el senyal als veïns, que no tenien massa diners, però se’ls gastaven en estupideses culturals, com la tele o entrades per musicals de mal gust. La forquilla va encertar un dels meus ulls. No me la vaig clavar jo, ho juro per totes les paraules que he escrit, però és que aquell dia no m’acompanyava ni l’ombra que tota la vida m’ha seguit, ni aquella consciència que sempre s’encarrega de dir-me quina merda soc. Qui va ser no ho sé, per què les finestres eren obertes; hi entrava l’aire i hi feia fred. Jo les hauria tancat, però embriagat com estava de tantes paraules no podia ni moure’m del sofà. Quètxup i mostassa de Dijon. Motlles de pa com una moqueta destrossada i els meus peus bruts d’un negre atzabeja. Suposo que hauria sortit al carrer a treure la brossa, però descalç. Ho suposo i no m’ho crec, perquè no feia mai res a casa. Algú ho feia per mi. Jo vivia sol. I res del que jo feia significava res pels que m’acompanyaven en el dol. L’ull sagnava sense aturador i vaig creure morir. Requeria un traductor, algú que convertís tot allò en un doll d’amor. Però les bateries no tenien baquetes ni les guitarres cordes prou resistents per seguir aquella cançó.


Recordo restar a terra, no sabria dir-vos de quin terra parlo, perquè la vida passa per sobre com si el sòl fos el nostre terrat; però m’alegro d’haver-vos contat com un traductor va provar de salvar-me, in situ, evocant paraules que jo no havia dit, tan sols per crear un nou capítol que jo no li havia donat.