Relat de joguines

Relat de joguines

Jugaves a fer-te la interessant; jugaves amb aquelles nines que guardaves a l’armari trencat. No vas ser capaç mai d’endreçar totes aquelles joguines que no et deixaven sortir del teu món de bombolles de sabó. 

De nit, quan la mare no et veia, les despullaves i les posaves en fila. Les renyaves, les castigaves. Escrivies poemes, tots ells carregats de joies amb les que somiaves.

Mai no en vas saber fer res dels teus somnis. Jugaves tant amb ells que els destrossaves tots. Mai no vas poder acabar ni una sola cançó.

Però allà seguien les nines, desitjant que arribés la nit perquè les traguessis a passejar lligades amb els cordons de les sabates de l’escola. No t’importava anar desparellada. Era igual el que et diguessin. Tu tenies els teus somnis trencats dins de la capsa de joies de les nines.

I per les nits, quan no senties ni els cotxes del carrer ni el vent de la muntanya; la ciutat se t’enduia a esbudellar cors de plàstic. 

“Febre de mitjanit, tu que em calmes tant quan la tardor em ve a veure; febre de mitjanit, tu que sadolles els meus desitjos plens de fluids, menteix-me i converteix-te en la meva aliada”.

Un dia s’acabaren els somnis i la pluja s’endugué, en una riuada, les nines de l’armari. Una nit, el cor se’t va trencar i les vas voler buscar. 

No hi ha nines, ni armaris, ni capses de joies plenes de somnis trencats, només el temps que esmicola el que has creat.