A la Pensió Iniesta no esperen ni visitants afamats ni turistes de bona reputació. Només hi van homes amb el cor trencat. Allà es banyen entre llàgrimes de dolor cromat en ambients obscurs i tenebrosos. Els llits són petits i els llençols continuen vells i estripats, com ho eren el dia en què es va estrenar ara ja fa molts anys. Per les parets caminen els néts dels escarbats que van veure'l néixer. Del sostre de les cambres cauen trossos de pintura com cauen les volves quan neva. Les rajoles del bany formen un trencadís modernista que passa desapercebut, fins i tot pels més entesos en decoració.
Les dones que reben els homes a la barra no saluden ni es posen perfums, mig desvestides s'acosten als clients i els pregunten per la seva deshonra. Quan no hi ha respostes sagnants, les preguntes no poden fer mal.
A la Pensió Iniesta només hi van cors trencats. Una placa prega per ells a l'entrada: Digues que em necessites, però no hi diguis gaire fort". Tothom que la mira creu que l'han posat per a ell; però el cert és que no se sap si ho va escriure un client o una senyoreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada