Suc de taronja, croissant de cereals i cafè!
Ho demana des del seu llit, vestida amb un pijama gris i parlant per telèfon. Aviat el servent li porta. Ho deixa al replà i l'avisa que ja ho té allà. Ella li ordena que entri i li entregui al llit. Ell no s'hi nega. Com s'hi hauria de negar? Però un cop els dos estan dins de la cambra, es fa un silenci inusual. Acostumats a parlar per telèfon a diari, donant i rebent ordres, de cop i volta l'escenari canvia i els seus actes també.
La valentia de darrere de les trinxeres desapareix quan un no porta armes ni se sent protegit. Van vestits, però es veuen nus. Els hi cal una petita empenta, algun comentari ardent, però no els hi surt. Passen les hores i, com dues estàtues, resten estirades al llit, mirant-se els ulls, evitant pronunciar paraules compromeses. El senyal no arriba i passen tanta estona junts que s'obliden d'on són. Aviat serà hora de sopar. La llegenda explicarà que van fer l'amor vint vegades, que els besos van ser tan llargs i apassionats que els faltava aire, que l'esquena era plena de marques de les ungles, que els llavis estaven inflats de tant petonejar-se. Però més enllà de mirar-se i sentir aquell batec tan fort, fins les postres no va passar res.
Va ser aleshores, quan tocaria menjar-se l'esmorzar per acabar un sopar no realitzat, que ella va gosar dir-li adéu. Quan la por per la desaparició esdevé, quan notem que tot ho perdem, encenem totes les llums del nostre interior, com ho faria un arcàngel anunciant el naixement diví.
Un bes, una carícia, un adéu, un fins mai més... i l'etern plor que ens retorna a la infància, perduts, desconsolats, buscant l'escalfor d'unes mans protectores. Som nens jugant a ser grans, ho som fins que les ferides ens fan mal; moment en el que el retorn a l'escenari teatral més infantil ens converteix en carn d'escena. Mentiders, juganers, joglars sota vestits divertits que ens realitzen com a personatges ficticis. Però ens agrada, ens agrada el teatre, el teatre de la vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada