Marxa de la ciutat mirant les línies de la carretera. Recorda aquells plans continus d'en Lynch. Rememora aquella sensació de vaguetat absoluta. Canvi de móns, canvi de plans. Avança deixant tot enrere. Deixa aquell somriure letal, aquell no parar de parlar, aquella impaciència juvenil, aquells ulls cristalins, aquell coll ardent, aquelles calces negres petites i transparents, aquells llavis inferiors humits, en un entorn net, depilat completament, aquells pits prominents, aquells secrets vehements.
Els vampirs poden conduir de nit; ho fan sempre i quan alguna donzella vagui perduda pel camí. El coll és el seu àpat. El cor el seu objectiu. Caldran molts metges per recosir les parts trencades, però quan la melodia és trista i suau, la boira s'ocupa de cobrir els camins de la perdició.
Completament nua, jau amb les cames obertes, ell la besa, ella el toca. El tic tac del rellotge centenari penjat a la paret marca el ritme de les mans. No tenen pressa. Es miren. Es toquen. Es fereixen. I com tothom que es fereix, apareix el crit. Entretallat, compungit. Les cames es tanquen i premen la mà gairebé fins estrangular-la. De cop es relaxa. S'ajunten els dos cossos i converteixen aquell acte en una unió de pells i sentiments.
Al final, la mort. Sempre ve la mort al final. Toquen les campanes de l'església més propera i ambdós s'aixequen del llit. Han de creuar el carrer i assistir al funeral. Sonaran cançons boniques i els taüts es cobriran amb flors vermelles. Ells s'ho miraran des de la distància, recordant les línies discontinues de la carretera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada