A mig camí el tren s'atura. No és un lloc amb vistes precioses amb les quals distreure's, ni la companyia es prou bona per establir un diàleg que amenitzi el moment. El tren és aturat en ple túnel.
Als auriculars Chris Isaak prova de robar-li l'atenció al viatger. La lectura aparcada i el cor bategant a ritme altern. Tres nits sense dormir ni una hora és massa fins i tot per a ell, un doctor de reputació excel·lent però amb insomni permanent.
Davant seu un noi parla sol. Té la cara rodona i repeteix els gestos una i altra vegada.
A través de les finestres es pot veure la foscor que necessita el doctor per concentrar-se abans d'operar. Els fluorescents del convoi s'apaguen i un home xiscla. La situació és ben semblant al moment previ d'entrar a quiròfan. Aquella avantsala que van crear especialment per a ell és, ara mateix, igual que el convoi.
El doctor es pregunta a qui operarà. Hi ha poca gent. El noi que repeteix frases sense sentit podria ser una víctima fàcil. Però què li operaria? El codi odontològic no permet clavar-li el bisturí a ningú a menys que ho necessiti. Massa tard. El doctor té les eines a la mà. Necessita un cor. Un cor salvatge i moribund; un cor que bategui en decadència. Precisa de fer una incisió i extreure aquell òrgan tan destructor.
Pròxima estació... la veu que surt de l'altaveu anuncia que el tren ja es troba reparat. Els llums il·luminen el convoi. El noi de repetitius moviments no para de citar un versicle de la bíblia. El doctor descansa amb el cap recolzat a la part superior del seient. Un dels auriculars s'ha despenjat de l'orella. La música és ara de tots. Com ho és el cor del senyor del bisturí, que se l'ha extret i l'aguanta amb una mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada