Crec que era un dia de blau fosc,
horitzó mesclat de cel i mar
i les teves cames junt les meves
entrant dins la cala sense far.
Parla tant com vulguis,
fes créixer les paraules de cent en cent
com quan ens adormíem
l'un sobre l'altre;
no pas damunt la gespa
ara cobrint l'arena
amb la tovallola entre la gent.
Aquests ullets que miren desconfiada
són els que odien la confiança trencada.
Trista és la nostra vida,
amargor en tota la drecera sembrada.
Aquells ditets que busquen el meu llom
són els que han traït tantes vegades
no a mi, sinó el teu destí.
Creu-t'ho d'una vegada, hauria estat genial
besar-te sense estar pendent de les mirades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada