Fa anys que rondo pel món, centenars d'anys. Mai ningú no ha sabut qui era realment jo. Però ara que la meva existència perilla, m'estic pensant si escriure un epitafi que em serveixi a mi, però no pel meu nínxol habitual, sinó pel que hauré d'ocupar per sempre sense poder-ne sortir mai més.
He xuclat tanta sang que, ben mirat, em podrien dir que soc un mosquit. Això no obstant no ho soc, és evident. Els mosquits no viuen llargament, jo sí.
He viscut la Revolució Francesa, la Conquesta d'Amèrica i l'Alçament dels països llatinoamericans. Ho he viscut amb distància algunes vegades, ho he paït amb l'escalfor de la bala passant a un mil·límetre de mi d'altres cops. Ho sé, per molt que els trets m'haguessin donat, res ni ningú m'hauria matat. He estat un home indestructible. He sigut immortal. Per aquest motiu, i no per cap altre, he passat anys i anys sentint la mort dels altres a prop meu.
Recordo sovint les paraules d'un dels meus no-pares: "Tot allò que toques ho espatlles". Tenia raó, però què vols fer-hi? No tothom està preparat per sentir el cor bategar tan fort que la vida sembli eterna efímerament.
"Això vol dir que has regalat els teus ullals salvatges a totes les musses que se t'han apropat, germà meu?" Em digué l'home llop quan ens escapàvem d'una batuda allà cap a finals del XVII. I no recordo què li vaig contestar exactament, prou feines teníem en córrer i no caure per evitar ser preses d'aquells ximples que ens volien la mort -sense saber que érem immortals, pobres ignorants-. Però el cert és que li vaig contestar alguna cosa semblant a una frase com aquesta: "Desgraciadament, es creu aquell coll infeliç que regalar-se li farà pujar el preu, quan no es tracta de preus, sinó de ser conscient que la sort només es té quan es valora".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada