Ma mare era cafè,
cafè o l'aroma de torrada de matinada.
Tots dos ens llevàvem i decoràvem la cuina amb paraules
fluixes i carregades de complicitat.
La seva vella bata blava, gastada, plena de borrissols, em
saludava quan encara tothom dormia.
Ma mare era cafè a l'albada.
Ara aquella olor de gra cremat és encara ella,
ho és a
l'albada i a mitjanit, quan encara tothom dorm o està despert.
No m'importa si és
sol o en companyia, però per a cada instant que aquella sensació recorre el meu
cos, una eternitat s'apodera d'ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada