Amb aquell somriure llunyà, tan proper com l'aigua dient-me
adéu entre les mans. Només puc assenyalar la distància del que queda ja enrere,
en aquell record tan pròxim com distant.
Uns ulls plens de vida, que em duien a la pista quan sonava
la bateria. Unes mans només amb joia, que em rodejaven el clatell quan fumava.
Oh, llavis perduts, torneu aquí. Són d'abans i són d'ara, fornits de joventut
eterna entre les carícies que ens regalàvem, en aquell àtic arrebossat de fusta.
Quina dolçor! Entre tanta innocència carregada de fanfarroneria i d'aventures iniciàtiques.
I ara, remenant el cafè, veig el carrer que queda massa a
baix per accedir-hi d'un sol cop. Queda tot a un salt tan gran que no em sento
capaç de fer. Seré o no seré sempre i quan aquestes notes em transportin altre
cop allà; dins d'aquell diminut llit on, nus, ens abraçàvem i ens sentíem. On
els besos no expiraven i els verbs no deixaven mai que el temps importés.
S'ha acabat la frase, com s'acaba l'oració a missa. No hi
haurà més ni tu ni jo. Les hores s'ho hauran endut tot i aviat el no-res ens rodejarà ballant amb les fulles que diuen adéu als arbres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada