Noto aquella sensació
i em fa mal.
La conec.
Hi és a l'ensems
que em destrueix.
Penso en com ja l'he viscut
i vomito.
Hi torno un i altre cop.
Sentiria el dolor d'una altra forma
si les avingudes no fossin tan llargues
i les camises tan estretes;
però la ciutat és tan grisa
que aviat les gavines
es cruspeixen les rates
entre crits de baralles
que busquen evadir-se
d'un món que s'han trobat.
El mateix món que cada un de nosaltres
amb les seves penes i misèries
ens hem creat
a base de tortures mentals
necessitats inventades
i amors destrossats
per excés de miralls.
Posa'm, Rodo,
una primavera on poder morir
entre arbres tristos i plens de vida.
Posa'm, Bono,
un xiscle que m'apropi a la guillotina
sense veure com em torturen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada