El Director d'una empresa s'allotja a l'hotel més luxós de la ciutat. Acaba d'arribar d'una reunió molt important en la que ha representat la seva multinacional, que vol obrir-se pas en el nou país on és ara. Es despulla, posa música, obre una ampolla de whisky de l'exclusiu bar de la suite i, tot gesticulant, treu de la seva maleta una paperina. Es fa un parell de ratlles, es dutxa, es torna a vestir i surt al carrer disposat a menjar-se el món.
Un obrer es fuma un porro després d'escoltar el seu cap tot el matí esbroncant-lo; no es perd mai aquest canuto després de dinar. El relaxa i, així, pot tornar, altra vegada, a treballar amb ganes de menjar-se el món.
Un dels lladres del centre arriba a la plaça Serrot, allà els seus companys li fan bromes i, en poca estona, ja té un drap enganxat al nas. Inhala cola. Fan broma i es col·loquen als seus llocs, quan passi una turista li estiraran la bossa de mà i sortiran corrents, sentint-se com si es mengessin el món.
A la cantonada de baix, un ionqui estira el braç, es posa la goma, crema el paper de plata i s'injecta el cavall amb ales. La monja del barri ho veu, se li acosta i li pregunta per què ho fa. Ell li contesta que no vol estar sol en aquest món.
4 comentaris:
El relat d'avui explica clarament que no importa els diners que tinguis per arribar a conèixer les drogues... que trist tot plegat.
Trist i massa habitual
@Jud: conèixer és dolent?
@Gemma: Tant trist com habitual?
Crec que si
Publica un comentari a l'entrada