Rossa i esvelta, s'asseu a la cadira pensant què es demanarà. Al seu costat, un jove i bell xicot, de la seva mateixa edat, crida la cambrera. "Si us plau, posi'm el que ningú mai demana. I a ella no li portis res, no té ganes de beure més que de veure".
Amb aquestes paraules s'intenten entendre, però és impossible. Dues llengües diferents són una distància molt llarga, però dues cultures diferents ho són molt més.
El lector, ara mateix, s'enfada. No li agraden les opinions forçades de l'escriptor manipulador. Demana, exigeix, suplica i implora una rectificació immediata.
Ho fa mitjançant el seu únic canal de comunicació amb l'autor del relat: Estripant el paper on està escrita la història.
Immediatament la cambrera reacciona i demana clemència. La noia jove, pren protagonisme i pregunta, aleshores sí, per què entén tot el que passa i, en canvi, no ha entès res del que el seu amic li ha demanat.
Tot passa de pressa, esperant els segons un rere l'altre. Els vells contemplen l'escena, la comenten, la critiquen. Com si tot fos molt normal succeïxen els minuts, les hores i tot passa amb absoluta normalitat.
"Ningú és amo de ningú", clama el noi al tornar al bar un altre dia. La cambrera li diu que sí amb el cap, li posa una beguda i estripa una carta que vola perseguint unes fulles juganeres. "Ningú parla amb ningú", diu la dona.
I les hores passen, manipulades, trucades. El lector embogeix, esperant conèixer aquells éssers que el visiten de tant en tant. I de tanta bogeria creu aparèixer dins la història. Aleshores, tot gira altra vegada, aquest cop no hi haurà qui estripi el final de la història.
1 comentari:
Quin embolic!!!
Publica un comentari a l'entrada