Sense telèfon, la trapezista no pot mantenir
l'equilibri. Sense tambors, el cantant no pot obrir les portes. Sense cartes,
l'alcalde no pot tornar les claus. Algú ha robat els calaixos on amagava els
papers del casori. No se sap qui ha sigut, però els nens ja no surten al carrer.
Tenen por, ploren i criden. Les llàgrimes dels infants són el tremolor dels
grans. Un home s'ho mira tot des de dalt del cim, com si sabés tot el que
passa, com si aquell joc no li afectés.
La vida dalt del turó és tan inestable com les
fulles perdudes en l'horitzó. Però se sent fort i capaç de tot. Aviat creu que
és ell qui mou els fils i converteix aquella trista ciutat en una nova Sodoma.
-Moriu, a mans dels amants. Patiu, cegats per
la ceguera dels que creuen veure-hi més que els altres- Exclama aixecant un
parell de rocs pintats.
De petit va anar a l'escola del mossèn que ara
pateix les crueltats més dures dels carrers grisos de la vall. Ara riu quan el
veu amagar-se sota el llit, suplicant al seu Senyor que no li afecti a ell la
destrucció.
L'ànima es mor a l'habitació de l'hotel on
pengen les llums de neó. Ja res és com abans, ni luxúria ni dones, ni diners.
Les habitacions són buides i la vida ha deixat d'acompanyar els minuts del
rellotge.
Sense ningú a la ciutat, l'home del turó es
mira aquelles runes i riu, ara només queda ell i l'eternitat.
3 comentaris:
Quanta destrucció
com al món, no? no queda ningú...
:)
Publica un comentari a l'entrada