No sempre, però de vegades, el cargol surt a xafardejar què passa més enllà de la seva casa. I quan diem casa no ens referim a la seva closca, que no és pas la seva casa -la pell és la vostra casa?-; sinó al petit cau que hi ha a la part inferior de la paret que sustenta la cara Nord de la finca dels Ramírez.
Li agrada veure com les formigues treballen, de forma ordenada i meticulosa, transportant tot tipus de menjar i estris.
Quan veu un dels gossos caminant pels volts, però, amaga el cap i es reclou dins de la seva closca. Resta immòbil, no pas per por a què li faci mal, sinó perquè sap que l'alegre quatre-potes vindrà corrents a fer-li petons i, sense voler, la llengua es quedarà enganxada a la base del llimac. Això provocaria, sense cap mena de dubte, el traspàs instantani cap a la gola del pelut.
Avui ha plogut. Les fulles verdes sostenten llàgrimes plovials. El terra és humit, les parets gotegen. La rampa que porta de la cara Nord de la finca a la cara Sud, on hi ha el pàrquing, és una pista d'acceleració, el cargol baixa amb alegria, sense pensar en la tornada costeruda.
1 comentari:
:) I la felicitat que ha experimentat? A vegades, la felicitat compensa de molt l'esforç . De petita recordo que pujava amb els amics i les bicis , per l'últim carrer del poble, fet feia molt poc ( ara és un desgavell de cases) i molt costerut , per gaudir d'una baixada a tota "màquina" , sense fer sevir els frens per res. No ens feia gens de por. Ho repetíem una veda i una altre, durant tot el dia. Ara sols de pensar el mastegot que ens podíem haver donat.......
Publica un comentari a l'entrada