-Ja no m'estimes.
-Sí t'estimo.
-Mira'm als ulls.
Vaig fer una pausa, no volia alçar el cap de cop. Tenia les mans ocupades amb les eines. No és fàcil ser fuster i tenir el cor de pedra. Després li vaig fer cas i mig balbucejant i amb els ulls clavats de fit a fit, li vaig dir:
-T'estimo, és clar. Però no com abans. He après a estimar-te d'una altra manera.
El seu rostre va romandre immòbil, però els seus ulls tristos van alliberar dues llàgrimes. Ella mai no plorava. Només ho feia quan estava contra la paret i no tenia alternativa. I quan ho feia era un drama. Se la sentia per tot arreu del pis, amb el cap amagat sota el coixí i sanglotant a cor què vols. Aquest cop, però, va ser diferent. El cor ja feia temps que estava apedaçat. No hi havia ningú capaç d'arreglar aquella foscor interna.
Amb més coratge que cap, vaig continuar:
-Suposo que he hagut d'ajudar-me. M'he sentit sol, abandonat. Ho he intentat cada dia, cada dia. Oblidant-me sempre de l'ahir. Però quan t'acostumes a menjar fems, al final, ja no demanes pastissos.
Les flors del jardí estaven pensides. No hi ha res més trist que unes margarides caigudes i pelades. Ni sol, ni llum, ni aire. Només el buit envoltant la cambra.
Recordo aquell dia que em vas deixar d'importar tu, i ella. A mi només mimportava pintar bé l'escala que duia a la terrassa. Recordo aquell dia com el dia que vaig néixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada