Estimada solitud, torna'm els dies,
torna'm les hores.
Res pot tornar quan res ha marxat,
entre carrers plens de gent
i buits de petja letal.
Sonaran de migdia
altre cop els clàxons,
ningú els escoltarà
en aquesta habitació buida
que em vas deixar.
És només un dia,
ja passarà;
són només dos o tres,
un cap de setmana
o tot l'estiu.
Et busquen ànimes turmentades.
Et necessiten, et criden,
et demanen entre crits desesperats
els qui no viuen al meu costat.
Estimada solitud,
omple les pàgines del llibre negre
que em vas regalar.
Escriu en elles la taca de
sang, dolor, penombra,
tristor, desesperació i melanconia
abans que el tanqui per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada