Recordo
cada un dels arbres que van talar d'aquell lloc tan especial. Quan
condueixes de nit i no dus els llums encesos, aprens que massa claror
sovint et cega, sigui de matí o per l'encant de qui et va trair.
Ves amb compte, no confiïs en qui t'odia i et vol mal. Sàvies paraules que algú va dir quan m'enterraven a prop d'on mai no em van estimar.
Diuen que les persones més bones no moren mai. Encara espero el dia que me'n presentin alguna, serà que no n'ha nascut cap.
Macarrons
plens de fetge i salsa escalfada sobre els llavis bruts i les mans
plenes de fang. A l'escola ens van ensenyar a menjar amb dignitat, però
en llibertat les persones s'agafen les femtes per untar-se la cara amb
solemnitat. Molta pudor fan els cossos dels humans quan moren, perquè mentre viuen couen la bafarada que els caracteritza com a tals.
I
quan passen les gavines a prop de terra els hi crido: m'alegro que
hagis trobat el vaixell i que naveguis mar enllà. Cadascú és amo del seu
timó i lliure d'escollir les illes per on navegar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada