L'odi prové d'un proverbi romà
caigut entre grecs i troians
que intentaven polir
una pedra preciosa
a base de cops de cors
de roc en ple estat de xoc.
Què feliç deu ser
l'humà que no té a prop
algú que provoqui nàusees,
vòmits,
mal de caps,
coïssor...
I què trista deu ser
l'ànima -de felicitat el cor ple-
per haver amat com mai no havia fet.
Caldria oblidar el cel
per no necessitar mirar-lo
dia rere dia.
Caldria recordar el buit
per exigir caure
hora rere hora.
Jo em penediré d'aquell dia.
Tu et penediràs d'avui.
Quan tires la clau al fons del mar,
la tires sense pensar
en tot el que el cor volia
quan em miraves i em deies et vull.
Trucant a les portes del cel
em quedaré sol.
Però no vull més
que acceptar la veritat;
aquell qui m'ha estimat
s'omplia la boca de no-res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada