Relat del forat

No sabia si no podia respirar per la calor que feia, aquella xafogor infernal, o perquè m'havien trencat el cor.

Perdona? Trencat el cor? A tu? Com t'atreveixes a...

Escolta'm, tranquil·litza't. No t'alteris. No he dit que la culpa no fos meva. He dit que m'havien trencat el cor.

Però no és així.

I tu què saps? Vas tot el dia amb les fletxes aquestes repartint merda sense adonar-te del que fas.

Precisament, d'aquest tema en sé una estona. Seu, relaxa't, beu de la font.

No tinc ganes de beure res, ni de menjar, ni de seure ni fer res.

Típic dels cors trencats.

Ja t'ho deia jo això.

Sí, però no vol dir que el tinguis tu.

Ah, no? I què tinc?

Tens aquell forat tant gran que t'ha acompanyat tota la vida.

Aquell que em feia plorar quan no el pssava res?

Bé, sí que et passava, però no ho veies.

I què em passava?

Que el forat era amb tu. Però has jugat a tapar-lo com has pogut. 

I m'ha anat bé.

Si tu a això li dius anar bé... ara ets dins del forat. No saps com sortir-ne. T'asfixia en cada moment i, a més, et culpa a tu de tot.

Ja, però durant molt de temps me n'he escapat.

Escapar no és la sortida.

No hi ha sortida.

Evidentment que no. Aquest forat no té sortida, però sempre és millor tenir-lo al costat que no pas ser-hi a dins.