Relat de tornar

En ple procés de recuperació. Un diumenge ell estava esmorzant un cafè amb llet i unes galetes. Tenia clar que era el moment de demanar el rescat. Ara ja havia recuperat les forces per establir comunicació, altra vegada, amb la propietària del llibre. Descartades les opcions d'anònims amb trossets de diaris i la veu modificada a través del telèfon; va creure convenient presentar-se a casa seva per parlar amb ella. A més, feia molt de temps que no es veien. De fet, feia molt de temps que no veia a ningú, ni els excompanys de feina, ni els amics, ni la família. 

Després de caminar una bona estona, va arribar a la seva casa. Va trucar el timbre i, com sempre, va somriure en veure-la obrir la porta. Anava vestida de diumenge, texans i samarreta. Però lluïa el cabell de forma diferent. Li anava a comentar aquest fet diferencial, però ella va donar-li una bufetada que el va deixar callat.

-Entra. Passa. No saps com he patit. On has estat tot aquest temps? 

-Jo.. -No li sortien les paraules. Així que va optar per callar i entrar dins del pis.

Van seure al sofà i ell li va explicar tot el que havia fet. Ella plorava i no parava de preguntar-li el perquè d'aquella bogeria. Ell no sabia què contestar-li i provava amb el primer que li venia al cap.

-Aquestes coses passen. Deixes de creure amb tot... Alguns ho resisteixen, d'altres no. Jo... vaig ser dèbil... ho he tirat tot a la brossa, la feina, els amics... no em queda res...

-Em tens a mi, no? Afageix ella amb to dèbil.

-Suposo, no ho sé... crec que amb tu tampoc he sigut sincer...

-Ja ho sé. Ja me'l pots tornar. Ara no el necessites.

-Com?

-Prou... -Ella li agafa la mà i la posa sobre la seva cama.- Et violenta que faci això?

Ell envermelleix i amb veu tremolosa li diu:

-No sé de què em parles...

-Vés a casa i torna amb el que és meu. Després ja parlarem.