Els veïns d'en Fuck truquen a la porta. El soroll dels seus cops és, com a mínim, escandalós. Qualsevol es pensaria que volen tirar la porta a terra. Fent un recompte ràpid, observem unes cinc persones, dues dones i tres homes. La mitja d'edat no importa, ja que van dels vint anys d'un d'ells als vuitanta, d'una d'elles. Criden sense parar, demanen, amb caràcter d'urgència, que obri la porta immediatament.
Dins, en Fuck està concentrat per no sentir-los. Li costa evadir-se de tan enrenou, però ell segueix amb la seva tasca, com si aquell soroll, més típic d'un ambient d'obres, no anés amb ell.
Porta un barret de palla i un cinturó de cuir. La resta del cos va desprotegit. Completament nu, la seva pell és un tobogan que gaudeix la suor. Pels altaveus de l'equip d'àudio surten les notes disparades del darrer àlbum que van gravar els Guns and Roses. Està en plena creació. Les lletres apareixen com per art de màgia, una darrere l'altra; no es preocupa per la correcta ortografia. Ara mateix focalitza tota la seva ment en un estadi d'aïllament total. Connecta amb els Déus grecs i els pregunta per les muses. Ells no saben què contestar-li, però ja li serveix, dues pàgines més. Visita l'oracle i troba una resposta inquietant; una resposta en format de pregunta. "On s'ha vist un oracle gallec?", es pregunta. I dues pàgines més. Tecleja amb una rapidesa tal que, si pensés tot el que escriu, seria impossible escriure tot el que pensa.
S'atura un moment i prem el botó d'Stop. La música desapareix. Escolta la veu dels veïns, cridant-lo, insultant-lo, suplicant que obri la porta; amenaçant-lo de mort... Prem el botó de Play i continua escrivint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada