Caminava carrer amunt sense mirar més enllà dels seus peus, tornava carrer avall sense saber ni per on havia passat. Tot l'horitzó que el rodejava 360 graus al seu voltant era obviat. Ja podia passar un camió i prémer el clàxon amb força; ja podia venir un turista i preguntar-li una direcció. Res. Ell no feia cas de res. Caminava amunt i avall sense importar-li cap afer exterior. Exterior al seu cos, a la seva ment.
Des de petit es va acostumar a mirar-se el melic. Tot el dia mirava la forma que prenia aquella estranya part del cos que, un dia de fa temps, el connectava amb la seva mare. I segurament per aquest vincle, tan familiar, tan seu, tan propi, tan llibertari, ell buscava i buscava quina era la seva posició al món. Es mirava el melic i, mentre el tocava, es preguntava si hi havia vida més enllà d'ell mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada