Relat de servir

En ple procés d'escriptura, en Fuck comença a sentir els budells gemegar. Deixa de teclejar i s'acosta al lavabo per deixar anar una descàrrega letal. Mentre la música  es combina amb la flaire, acompanya els sons gàstrics amb crits dirigits als seus veïns. Ben bé s'hi està deu minuts. Acaba desfet. Es neteja i es dirigeix cap a la cuina, on pren una xibeca calenta que l'esperava amuntegada sobre uns diaris molt vells.

Altre cop davant de la pantalla, es concentra i es pregunta per a què serveix una relació? I mentre beu un glop de cervesa, pensa què escriurà... Una relació serveix per trobar-se a si mateix. Donades les característiques covardes de l'ésser humà, és pràcticament impossible que un home o una dona trobi el seu propi límit o, fins i tot, el sobrepassi. En canvi, en qualsevol relació aquests límits acostumen a trepitjar-se i a defensar-se, donant-se una curiosa situació, la de trobar-se a un mateix; és en aquest moment quan un veu fins a on un pot arribar. Ho tecleja tot amb molta cura, sense presses. A canviat el seu mètode i ara reflexiona cada paraula que posa.

Aleshores es fa la gran pregunta: Per a qui escriu? Una pregunta que deriva, inevitablement, en d'altres no pas menys importants: Algú llegirà tot allò que està creant? De què servirà? A qui repercutirà més? A qui llegeix o a qui escriu? Té algun interès tot allò que va plasmant en un foli virtual?

Al temps que es formula aquestes qüestions, una suor freda recorre les parts més sensibles del seu cos. L'estòmac se li fa un nus. Les puntes extremes de les parpelles dels ulls decauen. El somriure s'esborra de la seva cara, donant pas a un moviment alterat de mentó. Les espatlles se li abaixen. El cor rep una llança de mig metre. Tocat i enfonsat. No pensa en res. No veu res. Viu en un món molt llunyà del soroll exterior i de la música de dins del seu pis. Fins i tot s'ha distanciat de les paraules. "I si tot això no serveix per res?" es torna a preguntar...