En un clar procés d'introspecció, ell tancà els ulls i assimilà aquella escena tant brusca. Estava a casa de la seva amiga, assegut al seu sofà. Tenia la seva mà sobre la seva cama. El cos li bullia, però no pel contacte físic, sinó espiritual. Ella li acabava de dir que coneixia el seu secret. Era conscient de la seva malifeta i, enlloc d'enfadar-se, li demanava que li tornés. Efectivament no li havia calgut ni trucar distorsionant la veu ni muntar un missatge anònim. Ell havia anat per la via directa.
"Sort que no he fet el ridícul demanant el rescat; ara encara estic a temps de pensar una excusa", es deia a si mateix mentre no gosava obrir boca per por a què ella li descobrís la tremolor en la veu.
-Mira, no cal que pateixis. Vés cap a casa. Agafa el que és meu i torna. Jo ho oblidaré tot. No hi haurà rencor, ni venjança. Has gosat profanar la meva intimitat, però no m'importa.- Li etzibà ella.
-Puc preguntar-te una cosa? Però no t'enfadis...
-Dispara...
-Com saps que he sigut jo?
-Fa temps que ens coneixem. Més del que tu et penses. A mi m'agrada escriure, a tu t'agrada actuar. Ets la millor marioneta que he tingut mai. Sempre a cavall del que jo dic. Sempre a remolc del meu cotxe. No tens, gairebé, ni veu ni vot. Però ets seductor i incisador. Em costaria desfer-me de tu.
1 comentari:
cada cop estic més convençuda que aquesta sona no és real...
Publica un comentari a l'entrada