dijous, 21 de gener del 2021

Relat de Lady Mourró

Hi ha una llum, però no és a la muntanya,
al segon primera, perdona, qui hi viu?


És una pel-roja baixa i sortida:
cobra pels serveis fets.
No li cridis, no li demanis el canvi,
només compleix els requisits de la lliga,
els mateixos que van enterrar Lady Mourró.

Beurem a la seva salut,
amb aquest vi ranci,
no tenim altra cosa,
ens hem jugat el sopar
a mitges.

Porta’m altre cop allà,
deixa’m veure aquells llavis,
no són roses plenes de rosada,
no s’exhibiran al Louvre
ni els retrataran per a Vogue;
tan sols són dues armes calentes
que t’agafen i et destrossen
mentre se senten els crits,
no són dels veïns,
son els seus i els teus.

Pagaràs el preu tantes vegades com calgui,
tornaràs per pagar els serveis
i els convertirà en funeraris.

Jo cantava i ella cobrava.
La meuca m’enterrava a cops de pala
sota un jardí de natura morta,
algú li hauria d’haver dit que allò ja no
ja no era un bosc,
sinó un club nocturn.

Pujaven els nois de dos en dos,
els hi servia una copa,
no els calia més.
Sota terra tot són cucs
fins que creues la molsa
i la suor s’escorra entre les pells mortes.

Volien més que un truc de màgia,
un pal ben dur,
una hòstia en tota la cara,
una línia divisòria
per sentir-se vius.
Només els morts
reparteixen hòsties
sota els llençols mullats
com Mossèn Joan
a dalt de l’altar.