M’agradaria enviar-te una carta de comiat, una carta plena de petons i llàgrimes que acabés amb un adéu per sempre més.
Però cada cop que encenc els llums dels meus ulls recordo perquè han brillat tant. No és la pàgina buida i blanca la que em separa de la distància absurda del present i del passat, triturant tota esperança de futur; tampoc ho és la por de saber que dues coses no ho són si no estan juntes… és, indubtablement, aquell sentiment de vacuïtat que transforma tots els records en un vapor d’aire que entela la meva visió de tu.
Agafo la goma d’esborrar i frego tan fort que, de les puntes dels dits, em desapareixen les ungles i em creixen crostes plenes de sang gastada i esgotada. Conec aquest sentiment, aquest motiu de desesperació. No m’agrada, no m’agrada gens ni mica, ni tan sols quan la pell es torna suau i abandona l’aspre record amargant de la tristor. Malgrat tot, hi torno, hi torno cada cinc minuts, per viure de l’ofec il·luminat per una estrella que em dona vida: Necessito aquesta mà prement el meu coll insistentment per poder sobreviure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada