Relat salvatge

Una aixeta de sang regalimant cama avall. Un crit salvatge lliscant fins els llavis. De riures i somriures i cançons en sonen moltes. Caldrà veure quina és la seva. Atura la ràdio. No vol sentir música, vol jeure i mirar les estrelles, però el sostre li priva el pas. Tanca els ulls. Estira el braç. Torna a encendre la ràdio. Ara no pot escoltar aquella cançó que sonava, aquella que tant li agradava. Ara només sent veus, veus que parlen i no diuen res. En canvi, no sent el seu cor, no pot escoltar-lo. Decideix obrir els ulls i tornar a apagar la ràdio. La tira a terra. Volia descansar, relaxar-se, evadir-se una estona en un món de calma i, ans el contrari, tot és neguit.

Truquen a la porta. No ho sent.

Truquen a la porta. Sent un parell de cops i crits fluixos.

Truquen a la porta. Intenta moure les cames. No pot.

Truquen a la porta. Té les mans plenes de sang.

Ningú truca, però davant seu se situen tres persones, totes van vestides groc. Una d’elles porta una màscara, que li posa només arribar. Una altra li parla, li toca les mans, mir fixament els seus ulls. La tercera, un senyor de mitjana edat, porta a la mà dreta un bisturí; a la mà esquerra un ganivet per tallar pernils. Dubte un moment i, quan els seus dos companys ja li han tret la roba, decideix optar pel ganivet de llargues dimensions. Sense traçar el punt d’incisió. Sense preparar el tall. La punta de l’arma s’introdueix pell avall. Marca un forat de grans dimensions sobre el pit. Després deixa anar el ganivet i introdueix la mà.

Per fi és fora. No plora. No hi ha fotos. No és un naixement. Un  periodista apareix de sobte i pregunta a l’equip mèdic com ha anat aquell moment. Hi ha càmeres filmant. El doctor separa les mans i ensenya a mig món, connectat a través de les xarxes socials, el tresor preuat que li han extret del pit. És un petit gat salvatge, de color rosat, sembla acabat de néixer, però du les potes lligades amb un cordill de pescar, el morro grapat i les orelles retallades. No respira. És mort. Tot i que els seus ulls miren fixament els del cos del que ha sigut extret. S’observen amb deteniment. Qui és qui en el món dels vius. Els humans que pateixen com animals o els animals que moren esclaus dels humans.