Relat de l'astronauta

Hi havia una vegada un astronauta que vivia navegant per l'Univers. Un dia, quan viatjava dins de la seva nau, va veure una llum que impactava amb força en totes direccions. Era una llum única, potent, extraordinària.

Com no podia ser d'altra manera, va canviar el rumb de la seva nau espacial i va dirigir-se directament cap a la llum. De camí, els sensors del vehicle interestel·lar indicaven una situació de perill. Alarma, alarma. Un led intermitent alertava amb una freqüència que anava augmentant a mesura que s'aproximava. Semblava que la nau anés a explotar, però finalment va poder aterrar a l'estrella d'on sortia aquella llum.

L'astronauta, encuriosit de mena, va baixar de la nau, amb temença, però també amb valentia; i va veure una preciosa flor que sorgia d'un terra aspre i àrid. La seva tija era forta, els seus pètals suaus, les seves espines punxegudes. Es va apropar amb compte, amb molt de compte. No per por, sinó per no destorbar aquella immensa alegria que rajava de cada raig de llum.  Quan la va tenir davant, se la va mirar, la va escoltar, la va olorar, la va gaudir... Tot. Tot durant tot el temps possible. Però el temps és temps, i el temps passa per molt forts que siguin els músculs que proven d'aturar-lo.

I l'astronauta era astronauta, car no vivia en aquella estrella. Per això, quan la veia pensava. Pensava en la immensitat d'aquella llum, en la grandesa d'aquell somriure, en l'infinit del seu cor. I no volia arrencar la flor i endur-se-la, sabia que això la mataria. Però tampoc podia quedar-se a viure a l'estrella, perquè era un astronauta.

Hi havia una vegada un conte... i com tots els contes, comencen i acaben.