Viatjo en tren a
partir de les dues de la matinada. No agafo sempre el mateix vagó, sinó que
canvio sovint, de forma expressa, buscant noves ànimes que destruir. Aprofitant
la foscor de la nit m’atreveixo a sortir de la meva cabina i vagar pels passadissos.
Cerco portes obertes, persones que dormen, vides perdudes. No tardo massa en
trobar allò que se’m posa al cap. Qualsevol oportunitat és bona per executar
les meves dots sigil·losament.
Ahir mateix, quan
el revisor va exigir-me que li donés el bitllet, vaig acariciar-li la mà i li
vaig ficar a la solapa de l’americana que els hi compra l’agència ferroviària.
Després, al quedar-me sol altra vegada, vaig sentir els seus crits. Es
retorçava per terra del passadís. Cridava i demanava auxili. Uns passatgers van
aproximar-se corrents per ajudar-lo. Massa tard. Per la boca només li sortia
sang. Acabava de morir.
Avui, sense anar
més lluny, resto a la cadira dels acusats. Un jutge m’assenyala i diu que sóc
culpable d’aquella i de tantes altres morts. Jo no tinc cap intenció de
negar-ho, tampoc ho afirmaré. Però abans de què s’atreveixin a fer d’àrbitres
de la vida, m’agradaria recordar-los que ells, amb el seu dit ple de culpa,
tenen les mans més tacades de sang que jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada