A rodanxes li tallarien
la mà si executés els seus pensaments. Seria presentat com un rap a la planxa,
potser amb una mica de julivert i un toc de llimona i pebre; però sense cap additiu res més per
sobre del seu braç.
Per això,
segurament, demana auxili amb urgència al seu amic el policia. Aquest, el
superjò, acudeix amb celeritat i actua com és d’esperar. Priva tota acció
natural i escriu un informe acurat del moment, la situació, les intencions i la
solució final adoptada.
L’home somriu, no
ha perdut el braç, ni la mà, ni els dits. Continua tenint els membres intactes
i no ha comès cap disbarat. Però per dins de la seva ment continua aquella
sensació plena de nervis. Ell ho ha viscut, ni que només sigui imaginàriament, ha
agafat aquella escena, aquella visió entre la samarreta i el cos, aquell pas d’obertura
que oferia l’ample escot, i ha allargat la mà per dins, fins arribar a tocar
aquell tros de préssec calent. Aquell pit petit que fa de base d’un mugró gran i
marró, erecte. Ha pogut acariciar-li el contorn. Treure-li la samarreta. Besar-lo
amb suavitat. Jugar-hi amb el dit. Ho ha pogut fer-ho mentre ella deixava anar
el cap enrere, tancant els ulls i obrint la boca. Esperava que amb els dits de l’altre
mà li acariciés els llavis, el coll, el cabell.
Se l'ha menjat com si fos un rap, ben guisat, amb sabors a totes i cada una de les seves parts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada