Relat de decisions

Poc puc fer davant de les peticions que rebo. Em dec als suplicants i així ha de ser. Com a escriptor no és just negar voluntats i cal mudar la pell constantment. Em converteixo en un esclau dels desitjos dels altres, per això no em costa gens creure en aquell home que, assegut al seu sofà de tres mil euros, parla per telèfon mentre es fuma un autèntic cigar de La Habana.

Els seus 120 quilograms de pes li impedeixen aixecar-se de cop quan pensa en anar a buscar alguna cosa. Si fos un home més prim, s’alçaria i agafaria una de les fotos que té sobre un prestatge del seu despatx. Li agradaria fer-ho sense haver de recolzar-se amb les mans, unes mans que en aquests moments té ocupades amb el telèfon i un bolígraf. Anota algunes de les coses que li diu el seu interlocutor. Deixa de fer-ho per pensar, reflexionar i decidir. Ho fa mirant a distància la foto de la seva família. En ella hi surten la seva dona i la seva filla, somrients, agafant un peix recent pescat. Somriu mentre mira la foto, se la coneix de memòria, sempre li fa gràcia que a ell li diguin peix gros quan, al seu despatx, qui sustenta un peix gros de veritat són les dones de casa.

Quan penja el telèfon, s’eixuga la suor que inunda el seu front. Habitualment porta un mocador de roba a la butxaca, el seu excés de pes li provoca suors incòmodes. Es dutxaria sovint, es rentaria, s’ompliria de colònia, però no té temps per a la seva higiene. Així que ha de suportar com la gent que l’envolta parla d’ell com el Gras Podrit.

Torna a agafar el telèfon i marca el número de casa. Contesta la seva dona. Aquesta li explica com ha anat el dia, què ha fet amb la seva filla i què ha preparat per sopar. Ell es preocupa molt pels seus, es preocupa tant que la seva missió a la terra és protegir-los. Com hi creu cegament, a la trucada anterior ha donat una ordre al cap de l’exèrcit del país que ell governa. L'ordre ha estat clara: cal bombardejar un dels pobles del sud que es resisteixen a acceptar l’oferta que els hi ha fet pel seu petroli. Faran veure que ha estat un accident, ningú no farà preguntes. Aviat podran netejar la zona i augmentar les perforacions del terreny. En no menys de cinc anys aquell poble serà ric, els ciutadans tindran feina i tothom s’haurà beneficiat d’un acte de total i absoluta responsabilitat seva. Fins i tot la seva filla, que podrà continuar vivint en un món desenvolupat ple d’utensilis fabricats a partir del petroli.