Entre onades
salvatges la barca rep els cops del destí. No saber cap a on caurà l’embarcació
és, de ben segur, un dels maldecaps més importants que té el mariner. És
conscient que la meitat dels seus esforços són inútils, i ben mirat l’altra
meitat no ho són tan sols perquè li donen moral. Assabentar-se, però, de l’angoixosa
veritat seria un cataclisme. Qui sap si, després desbrinar a on van parar tots
els seus moviments forçats, voldria desfer-se dels rems i es tiraria de cap a l’aigua.
Els peixos se’l
miren amb distància. A sota, el corrent és fort, però poc té a veure
amb els rampells de l’oratge. Seria una opció tan vàlida com una altra, pensa
un animal escamat que neda per sota el casc.
A mesura que un
baixa i guanya profunditat, la foscor s’apodera de l’entorn. Veure-hi és una de
les forces humanes més grans; això es pensen els humans. Per aquest motiu,
metre sota metre, cap avall, les pors creixen exponencialment.
El pitjor no és
no veure-hi, acaba reflexionant el mariner. És saber que fins aleshores no has
pogut viure bé sense veure-hi clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada