divendres, 22 d’octubre del 2010

De dubtes

Volia escriure una carta d'amor a una princesa que sofria tancada a dalt del castell, però vaig recapacitar i, en veure que les princeses ja no existien com a tal, vaig descartar la idea. Aleshores, un profund sentiment de nostàlgia em va dur a relatar una història de pirates, amb un mariner begut i un capità malvat; però, després de rellegir-ho, em vaig adonar que els mars ja no estan fets pels homes amb cames de fusta. Pensant en la meva infantesa, se'm va acudir posar un seguit de paraules seguides que expliquessin com un drac amb ales creuava unes terres ermes per trobar-se amb un noi jovenet, que hauria de lluitar contra el mal, defensant, com a bon guerrer, l'esperit del bé; però rumiant la idea, vaig creure inoportú entrar en mons de fantasia caducs, sense esperit d'actualitat. Després de beure'm un got d'aigua i respirar profundament, vaig tancar els ulls i vaig deixar els dits fluir sobre el teclat; començava una història de por amb uns morts que eixien dels taüts per anar a besar verges innocents que els esperaven amb camisons a les finestres; però el suculent tema de la sang gastronòmica no s'ajustava a les esperances de qui, a grans trets, no volia caure en les repeticions de les as i les es. Se'm va passar pel cap, com si fos un estel fugaç, una idea vague que aviat vaig plasmar en forma de relat, uns éssers estranys venien d'un planeta llunyà amb la intenció de convertir-nos a tots en peixos amb braços; però quan ja portava mitja plana, vaig veure que es tractava d'un disbarat.
Una projecte rere un altre, espais en blanc que vaig anar omplint i esborrant; tot un seguit d'excuses per no reconèixer la veritat, desitjava parlar d'ella, anhelava descriure els seus grans llavis, la seva cintura petita i aquells pits innocents que feien la meva boca aigua. No pensava en altra cosa que en ficar-me al llit amb ella i quedar-me hores i hores esbrinant cada racó del seu cos, per poder escriure després sobre sobre la vida i la mort.

6 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Magnífic l'exercici metaliterari per parlar de l'amor i del desig, per parlar de l'estimada malgrat la por de caure en uns tòpics que el jo del relat (que no l'Yves, com es demostra) considera que no funcionen. Enhorabona.

Coses de Llàbiro ha dit...

Bé, avui no tenim lluites físiques, avui les tenim mentals.

Yves ha dit...

@Llàbiro: La vida, crec, és una constant lluita de forces; un "buscar" i un "superar" que comporten tot sovint "pensar" i "actuar" (és a dir, lluitar). La literatura només té sentit, per mi, si parla de la vida...

@Anna: Gràcies! Els tòpics ens perseguiran tota la vida, hahhaha

Anna Maria Villalonga ha dit...

La literatura, Yves, d'una manera o d'una altra, sempre parla de la vida, no? Per contrast, per oposició, per similitud, metafòricament, des del passat, des del present, des del futur. Seriosament, jocosament, tràgicament, melodramàticament.
No pot parlar d'altra cosa perquè no tenim res més, crec.
Treballar a partir dels tòpics, d'altra banda, per invertir-los, capgirar-los, criticar-los o renovar-los, és un magnífic exercici.

Judith ha dit...

a mi si que m'agrada creure que hi ha prínceps i princeses... així que a veure si el pròxim relat és una carta d'amor!

Yves ha dit...

@Anna: a això em referia, tot és vida, tot és literatura.. estem completament d'acord...

@Judith: serà perquè no n'has rebut mai cap de cartes? jo diria que sí... i moltes!