D'alçades

Tira't de dalt a baix! Tira-t'hi tu! Tira't! No vull! Tira't! Per què m'ho demanes? Va! No! Tira't d'una vegada! I es va tirar... Queia lentament, notava que queia, sentia l'aire xuclant-lo cap a terra, percebia l'efecte de la gravetat, experimentava la sensació de buit i va acabar xocant. Esclafat completament, el cervell li va explotar. Com hagués passat amb qualsevol altre objecte, el crani es va trencar i la pressió interna va provocar l'escapada, per on fos, de tots els òrgans interns. Així, quatre esquerdes van propiciar l'eixida dels líquids cerebrals, que barrejats amb la sang, van pintar el terra amb uns colors esperpèntics.

El seu amic, l'Arnau, se'l mirava des de la terrassa del més alt gratacel de la ciutat. Gairebé no el podia veure, però veia una taca ben grossa de sang. A poc a poc s'anava fent més gran i podia veure, amb més claredat, un cercle vermell que acabaria ocupant l'amplada de la calçada.

Compungit pel que veia, els ulls li van començar a plorar fins que, enrabiat, se'ls va arrancar i els va tirar edifici avall. Casualitat, o no, van caure a sobre del toll sanguini i, en mig de la densitat d'aquest, es van perdre. Sense veure-hi amb els ulls, sense senti-hi amb el cor; l'Arnau estava trist i desolat, no tenia ningú a qui explicar-li la tràgica mort del seu amic. Només li quedava una sortida, saltar! Volia saltar i morir! Desitjava caure -voluntàriament- fins a trobar-se amb el cos destrossat del seu amic. Ansiejava ofegar-se en la sangassa. Es delia per asfixiar-se de camí i acabar amb la seva trista vida.

Però per a ell tot era fosc, li calia trobar el camí. Ho intentà, cercà per on tirar-se, però no ho trobà. Estigué anys explorant la terrassa, esbrinant on deuria estar el camí cap al seu amic, però no ho trobà.