Una tarda de tardor de fa molts anys, sota un arbre del jardí de casa l'àvia del Marc. Ell i la seva amiga Júlia juguen, com sempre, alternant rialles amb crits. S'estimen molt, és una relació molt maca que els porta a explicar-se tot el que els passa pel cap. Han crescut junts, són veïns. Han conviscut amb els problemes de l'altre, són amics.
Aquella tarda, però, la Júlia veu com el Marc, un altre cop, aprofita que ella porta un vestit obert per espiar-la. Ella, amb el seu to de setciències, li diu: "Ets el capità calcetes... Fas pena".
Aquestes paraules, que en un altre context haguessin pogut desencadenar una rialla, provoquen l'exili del Marc, que s'amaga a la seva habitació i no torna a veure mai més la seva amiga.
Passen els anys i ell segueix amb un trauma que el marca tota la vida; com a conseqüència, no es relaciona amb cap dona fins als 40 anys, quan coneix una psicòloga. Aquesta li fa un tractmanet molt dur, intensiu. Ell ha de deixar la feina. Li costa suportar tanta pressió psicològica. Els seus mètodes són molt agressius. Al final, però, s'enamoren i ella, a poc a poc, abandona la seva cuirassa professional.
Una nit de tardor, després de beure una ampolla de vi i menjar una mariscada, ella comença a plorar... i li confessa que, des de petit, ella havia sigut la capitana calçotets.
1 comentari:
Jojojojojo, creia que era l'amiga de la infantesa. Dos teràpies a preu d'una.
Publica un comentari a l'entrada