"Estimada Madeleine,
T'escric aquesta carta perquè, ara mateix, em sento feliç. Recordes aquella sensació quan et preseleccionen per a una feina? O quan algú et felicita per com estàs treballant un projecte? O quan guanyes les semifinals d'un torneig i ja penses en el moment gloriós de la final? Potser després caus en l'absoluta misèria, quan et descarten per la feina, no t'accepten el projecte o t'humilien a la final de tir amb arc.
Però tu ja has tocat la felicitat, has viscut embriagat d'alegria, creient que no hi ha demà que trenqui aquest moment. Així em sento, estimada Madeleine quan t'escric aquesta carta i segello amb un bes la solapa de cartró."
A la fi, quan les estrelles abandonaren el negre cel i, a poc a poc, el sol sortí per llevant, els camps quedaren il·luminats per un raig d'esperança, una llum que embellia un ambient de desconfiança i de por. Aleshores, fou l'hora d'anar a combat.
1 comentari:
Vaja, no podia tenir un final feliç??
Publica un comentari a l'entrada