Relat de monges

Asseguts, l'un davant de l'altre, s'explicaven la veritat de la vida. La mort, l'amor... poc més hi ha més enllà d'aquestes dues coses. Alegria, patiment, solitud, desgracia, por, angoixa, sorpresa, ira... tot va a parar al mateix lloc. I el temps passava mentre les cames lluitaven per no tocar-se. Cafè a taula, paraules a la boca i mirades de pocavergonya. 

Quanta solitud en dues persones. Quanta comprensió entre diferents vides. El joglar i la monja convivien, durant uns dies, sota el mateix claustre. No podien sortir, ni per buscar menjar, ni per parlar amb la família. La setmana del reclutament consistia en això, aproximar allò que, aparentment, és tan llunyà. 

Asseguts, l'un al costat de l'altre, miraven el cel buscant alguna cosa. 

-A vegades la lluna et sorprèn i et retorna la paraula. Però... On és la lluna avui? -Digué el joglar sense acariciar les cordes de la seva guitarra.

-A vegades la lluna, múrria, només vol jugar amb tu. -Respongué la monja sense tocar la bíblia que sempre l'acompanyava.